El dissabte
passat vam anar amb el Raimon de nou a Terradets. Aquest cop però, vam canviar
l’escalada plaisir de moltes vies de Bagasses pel Peladet. Famós pel seu
compromís i per la seva feixuga aproximació (comparant amb Bagasses), decidim
per anar a la Pajaros de Barro i, si ens quedem amb gana, li proposo l’Avi de
la mel com a postres. El titu que cada vegada és més “echao palante” accedeix
a condició de fer només els llargs que vegi clar.
La via és curta,
4 llargs i 160 metres en total. Començo jo. Tirada de 6b+ i 45 metres. 2
parabolts i dos claus per a buscar uns sistemes de fissures i protegir amb
aliens i Camalots petits. Podria buscar mil excuses, que si estava fred, o que
els gats em van massa apretats i no puc treballar bé en
adherència... però el fet va ser que vaig pillar com un C... Crec que si el
faig en artifo hauria trigat menys. Finalment, després de navegar buscant els
passos i l’emplaçament de peces i vibrar una mica aconsegueixo treure el llarg
i al rotpunk, però apretant molt més del necessari fent que arribés molt bufat
a la reunió.
El segon llarg li
toca al Raimon. Parabolt només sortir de la reunió on concentra les dificultats
de 6a+ i després anar fent per placa de V i IV fins a la reunió. El fa com si
res.
El tercer em toca
a mi. Flanqueig franc a esquerres fins a xapar un bolt. Pitó y desplom amb
canto (6c) per a xapar un altre bolt, un altre pitó i sortir en placa a buscar
el tercer bolt. Després pujar per la
dreta de l’esperó i creuar de nou a l’esquerra, pujar per fissura fins a la
reunió, a l’esquerra.
L’últim llarg em
torna a tocar a mi. Sortida de 6a+ per placa que es va encabronant fins a
arribar al tram de 6c+. La roca és molt bona i el grau correcte. Les xapes
estan situades amb la suficient distància com per haver d’escalar entre elles
però no prendre mal. Aquí ja vaig cuit. Senyal que he apretat molt més del que
feia falta veient els metres i graus escalats. Ja veig del mal que hauré de morir.
Em penjo a dues xapes del final. Provo el pas i em ve una rampa a l’avantbraç.
Torno a penjar-me. Decideixo provar-lo un parell de cops més. Al darrer amb
volada inclosa. Soc incapaç de xapar sense que se m’obri la ma. Abandono.
Mallon i cap a baix.
Al final la gula
em va poder i no em vaig acabar ni el primer plat, sense demanar postres...
Ahh, i el cafè amb sacarina. No sempre surten les coses com un volia. Això si,
la via val molt la pena.
