Via Eslovena a les Grandes Jorasses 1000m ED

Més val tard que mai, i és que fa més d’un mes que vam fer la via. Tot comença amb un missatge de l’Albert on diu que desfaci tots els plans del pont de la diada, que ens anem juntament amb el Ramon a les Grandes Jorasses a fer l’Slovena. Davant d’una proposta així queda clar que vaig fer el botifler...

Teníem informació fresca gràcies al blog de l’Alfons Gastón  que l’havia feta 5 dies abans i al mail que li va contestar al Ramon amb una rapidesa espectacular. Doncs res, compra ràpida i gas cap a Chamonix on arribem el dijous al migdia. Visita ràpida a la Maison de la montagne, preparar material i cap a Montanvers, on arribem a les 15:00.

A les 20:30 arribàvem a peu de paret per preparar el vivac i fondre neu. Les vistes no podien ser més impressionants. Un petit nus se’m feia a l’estomac davant tal murallon. I el fet és que en gel és on vaig més peix, de fet era la tercera vegada que picava gel...  dels covards mai se’n va explicar res XD. 

A les 3 del matí sona el despertador, la rutina de sempre, fondre neu i menjar un entrepà. Fins les 5 no aconseguim superar la rimalla. Nosaltres vam pujar per la dreta de la via per a fer un flanqueig a l’esquerra. A partir d’aquí cap amunt. L’Albert tota l’estona de primer, s’acaba la corda i toca sortir en ensable. I així anar fent tot traient el fetge per a poder seguir-lo. Aquest home no es cansa mai!!!

El nostre objectiu era clar, arribar a dalt amb llum per a poder fer els ràpels a amb un mínim de llum.  I així va ser, després de 14 hores vam arribar a dalt amb llum però nevant... no es pot tenir tot.

A partir d’aquí comencen els ràpels de baixada per la cara sud, ara ja a Itàlia. Al tercer ràpel sens fa ja de nit, la qual cosa fa que ens estiguem molta estona per a fer els dos últims. Finalment a les 22:00 de la nit aconseguim superar la rimalla de la cara sud. Aquí ja no m’aguanto ni els pets. Fondre neu a dojo , un parell de sopinstants, un entrepa i barreta. A les 00:00 comencem a baixar direcció el refugi Boccalatte. Comencem a flipar amb les arestes de baixada i decidim encordar-nos. Una vegada ja a mitja aresta veiem que el millor hauria estat quedar-se a dormir on hem sopat. Decidim que al primer lloc mig decent farem un vivac. I així va ser a les 3:00 paravem a mitja aresta.

A les 7:30 del matí ja hi ha llum. La imatge des del sac no pot ser més espectacular amb l’integral del Peuterey al davant. Només per aquests moments ja ha valgut la pena el viatge. Capuccino, galetes i cap avall. 3 hores més tard arribem finalment a Courmayeur on agafarem el bus per creuar el túnel del Montblanc.

Ja a Chamonix anem a celebrar-ho al Pocoloco amb una hamburguesa mida Everest.

Nosaltres vam portar el semàfor d’aliens, Camalots 0,75 al 2, 3 pitons variats, i 10 cargols. Una gran via amb una gran companyia. Gràcies a l'Albert i al Ramon per portar-me a llocs així.

Col·lectiva barranquera del GEPS

Finalment, després de veure amb quin entusiasme s’ultimaven els detalls de la col·lectiva de barrancs i veient que hi havia un cotxe que sortia tard m’apunto a la col·lectiva de barrancs. I és que no només de roca viu l’home!!!  

Quedem al càmping de Puyarruego dissabte a les 8 del matí (o eren les 7?) on la majoria del grup ja havia passat la nit. Mentre els nouvinguts esmorzem, la resta de gent prepara el material. Que si mira el meu nou arnés pepinu, que si mira les noves  Five-Ten  del Paco model “LowLlobregat”...

Dissabte optem per fer dos grups i no anar 20 persones a un mateix barranc. Uns anem a fer el Flagelo i el Villandico (Villlancico entre nosaltres) per a després fer el Gloces. L’altre grup van a fer el Furco i Gloces amb la idea de fer després el Trigoniero. L’excés d’aigua va fer que no poguessin fer aquest últim.

El diumenge decidim anar els 22 a fer la combinació Lugar més Escuaín. Sí, sí, 22 persones en un mateix barranc. Quien dijo miedo habiendo hospitales! Barranc assequible i maco amb salt final de 15 metres per als més agosarats o inconscients. Finalment, després de jugar a buscar les claus del cotxe marxem tots cap Sant Feliu sans i estalvis. En definitiva una gran col·lectiva amb una gran gent. Gran GEPS!!!

Paret de l’Aeri, Lotus, 250m, 6b (6a obligat)

Igual que amb la Fragel Rock, en Ramon em pregunta que faig dijous a la tarda. La resposta és clara: anar a trepar, no? Ja hem fet la Fragel, doncs ara toca la Lotus.

La Lotus és una d’aquestes vies que es van assaborint a mesura que passa el temps. Com més temps passa, millor record en tens. Que dir que no s’hagi dit ja. És una via potent, sostinguda, fina, pura escalada montserratina. Cal anar amb el grau molt assentat doncs és una via que si es té compte que costa veure els parabolts i que a sobre aquests allunyen podríem patir més del necessari. Les assegurances, tot i ser bones, allunyen considerablement en alguns trams amb un parell de factors dos a considerar al cinquè i al darrer llarg, sort que  aquests trams són fàcils i la roca és bona. 

Nosaltres vam enllaçar els dos primers llargs i així evitar el factor 2 de la R1. El 6b es força finet unes quatre xapes. Després afluixa. A mi em va fallar un peu i no vaig encadenar. El tercer i el quart llarg surten prou bé, algun tram petit de mala roca però la resta bona. 

 El cinquè llarg has d’anar a buscar un parabolt que queda a uns 4 metres de la reunió. No és difícil però no pots caure. La resta és bastant finet, 6a+. El sisè llarg també és bastant finet, al voltant del 6a.

 El setè llarg comença amb tendència a l’esquerra on concentra les principals dificultats, 6a. L’últim llarg és comú amb la Magic Stones. Tens una bona excursió fins que no trobes alguna assegurança (IV). Després comença una fisura desplomada ben assegurada on es troba la dificultat de 6b. El company va utilitzar l’alien verd per superar el pas, jo vaig tenir la sort de poder fer-lo de segon i encadenar-lo, de primer la cosa canvia, jeje.

Vam utilitzar 14 cintes, moltes d’elles llargues i un parell d’extensibles. Els aliens són perfectament prescindibles, però pel que pesen... Vam trigar 5 hores justes, una hora més que a la Fragel Rock i realment ens va semblar més difícil. Finalment dir que és un viot 100% recomanable.

Pd. Com que ens agafava el negre vam tornar a batre el nostres rècord de baixada de l’Aeri deixant-lo en 21 minuts a costa d’agulletes als quàdriceps l’endemà. 

Paret de l’Aeri, Fragel rock, 265m, 6c (6b obligat)

Dilluns passat, tot aprofitant que el Ramon tenia la tarda lliure, vam anar a fer aquesta magnífica via de Montserrat.  És una petita joia al costat de la Easy Rider. Una via de caire esportiu on les assegurances estan on toquen, ni  sobren ni falten.

El primer llarg és tracta d’una placa tombada de continuïtat i 6b de dificultat. Diuen que és el més obligat, no sé, a nosaltres no ens ho va semblar tant. (45 m.)

El segon llarg és brutal. Placa de 6a on vas trobant de tot, cantos, forats, regletes, cigronets... En fi, un festival on no pares de gaudir de l’autèntica escalada montserratina. (30m.)

El tercer llarg és semblant a l’anterior però més fàcil, V+ també boníssim. (40 m.)

El quart llarg és de V+. Supera un petit sostre amb un pas curiós amb bones preses. (45 m.)

El cinquè llarg és un IV+ , no és lleig, però comparat amb la resta... Llarg de tràmit. (30 m.)

El sisè llarg també és espectacular, similar al segon, però amb una sortida a bloc de 6b+. El pas surt prou bé, no està gens rentat. De totes maneres es pot evitar. (35 m.)

El darrer llarg és de continuïtat . Té un pas passat mig llarg que et fa bufar. Alguna ressenya li dona 6c, jo diria millor 6b+. (40 m.)

Nosaltres vam trigar 4 hores justes des de la R0 fins al cim, sense córrer, però sense perdre temps. Portàvem corda doble i 14 cintes, tot i que amb 12-13 ja fas. En definitiva una via boníssima 100% recomanable i menys obligada del que aparentment sembla. 

Pic d’Alba o intent frustrat a l’Aneto

El David no tira la tovallola i continua preguntant si algú s’apunta aquest cap de setmana a fer esquí de muntanya. No sé ni com però s’alineen els astres i ens ajuntem el David, el Ramon el Raimon i servidor per anar a fer l’Aneto.

Dissabte tarda pugem direcció Benasque amb la furgo del David i les dents llargues per la neu que creiem que caurà durant la nit. Dit i fet, mentre ens preparem per anar a dormir comencen a caure les primeres volves. 

Ens aixequem a les 5:45, i malgrat tot no som els primers. A les 6:30 comencem a foquejar des de Llanos de l’Hospital direcció la Renclusa. Hora i mitja més tard arribem al refugi, portem bon ritme i sembla que farà un bon dia.

Continuem direcció al Portillón quan al cap d’una hora el Raimon ens avisa que torna a tenir llagues i que se’n torna la cotxe (finalment sembla que tocarà canviar botes). Els tres que quedem enfilem muntanya amunt fins al Portillón. Arribats aquí veiem que tothom gira cua degut a la densa boira. 

Efectivament, és Mordor, no és veu un piju, així que decidim tornar anant a buscar els tubs de Paderna i estalviar-nos la remada de retorn. 

Però durant la pujada veiem que s'obre el dia i es veu de fons el Pic d’Alba que ens atrau com un iman. Decidim que ja posats tampoc està tant lluny. Dit i fet, en dues hores més estem al cim el qual ens regala unes fantàstiques vistes al massís de la Maladeta i la vall de Benasque.

 Després de la foto de rigor agafem els esquís i cap avall que fa baixada, i en una hora estem de nou al cotxe amb un somriure d’orella a orella i les piles a tope per a començar la setmana.