El cafè amb sacarina: Pajaros de Barro, 6c+ (6b obligat), 160 m.

El dissabte passat vam anar amb el Raimon de nou a Terradets. Aquest cop però, vam canviar l’escalada plaisir de moltes vies de Bagasses pel Peladet. Famós pel seu compromís i per la seva feixuga aproximació (comparant amb Bagasses), decidim per anar a la Pajaros de Barro i, si ens quedem amb gana, li proposo l’Avi de la mel com a postres. El titu que cada vegada és més “echao palante” accedeix a condició de fer només els llargs que vegi clar.

La via és curta, 4 llargs i 160 metres en total. Començo jo. Tirada de 6b+ i 45 metres. 2 parabolts i dos claus per a buscar uns sistemes de fissures i protegir amb aliens i Camalots petits. Podria buscar mil excuses, que si estava fred, o que els gats em van massa apretats i no puc treballar bé en adherència... però el fet va ser que vaig pillar com un C... Crec que si el faig en artifo hauria trigat menys. Finalment, després de navegar buscant els passos i l’emplaçament de peces i vibrar una mica aconsegueixo treure el llarg i al rotpunk, però apretant molt més del necessari fent que arribés molt bufat a la reunió.

El segon llarg li toca al Raimon. Parabolt només sortir de la reunió on concentra les dificultats de 6a+ i després anar fent per placa de V i IV fins a la reunió. El fa com si res.

El tercer em toca a mi. Flanqueig franc a esquerres fins a xapar un bolt. Pitó y desplom amb canto (6c) per a xapar un altre bolt, un altre pitó i sortir en placa a buscar el tercer bolt.  Després pujar per la dreta de l’esperó i creuar de nou a l’esquerra, pujar per fissura fins a la reunió, a l’esquerra.

L’últim llarg em torna a tocar a mi. Sortida de 6a+ per placa que es va encabronant fins a arribar al tram de 6c+. La roca és molt bona i el grau correcte. Les xapes estan situades amb la suficient distància com per haver d’escalar entre elles però no prendre mal. Aquí ja vaig cuit. Senyal que he apretat molt més del que feia falta veient els metres i graus escalats. Ja veig del mal que hauré de morir. Em penjo a dues xapes del final. Provo el pas i em ve una rampa a l’avantbraç. Torno a penjar-me. Decideixo provar-lo un parell de cops més. Al darrer amb volada inclosa. Soc incapaç de xapar sense que se m’obri la ma. Abandono. Mallon i cap a baix.

Al final la gula em va poder i no em vaig acabar ni el primer plat, sense demanar postres... Ahh, i el cafè amb sacarina. No sempre surten les coses com un volia. Això si, la via val molt la pena.

Ravier al Pilar de l’Embarradère, Midi d'Ossau, 7A+ (6b/a1 obligat)

El cap de setmana passat ens vam ajuntar el Roger l’Albert i servidor per anar a fer la Ravier al Pilar de l’Embarradère del Midi d’Ossau. La meva primera via al Midi, ja en tenia ganes, i curiosament la número 100 del llibre del Bellefon. La via en si no és molt llarga, uns 325 metres que es poden resoldre en 7 llargs.

Per aproximar vam trigar 1:30 h justa fins al peu del primer llarg abans de la vira. Nosaltres el vam fer encordats. Després cal caminar per la  vira on anàvem a l’ensamble fins a situar-nos just a sota del primer llarg del que es considera pròpiament la via.

Els primers 3 primers llargs els fa l’Albert i no presenten dificultats fins al tercer. A la tercera reunió una cordada de navarresos molt catxondos ens deixen passar degut a que s’han equivocat de camí. Per sota puja una cordada de francesos obrint la seva pròpia variant... Total que en un moment donat ens trobem 6 persones en una reunió de 2 pitons, per donar-se a la beguda XD. 

Els tres següents em toquen a mi. Dificultats mantingudes en el 6b amb passos puntuals de 6c que faig en artifo. Els friends queden a caldo. Compte amb el penúltim llarg. Després del despreniment ja no és 6b, diuen que potser 7a+. Jo el vaig fer en A1 i cap problema, en lliure n’idea del grau, però 6b ni de conya.  

 L’últim llarg li passo el relleu de nou a l’Albert. Sortida on concentra les dificultats de la tirada i després anar fent fins al final.

Un cop a dalt pugem encordats a l’ensamble per la cresta fins a buscar unes plaques de III a l’esquerra que et porten al cim. Ja al cim baixar pel camí normal de pujada. En total 3 hores des de que acaba la via fins al refugi passant pel cim.

GAM sortint per la Libertad Provisional, Paret de Diables. 300m 7a/Ae (6a obligat)

Mirant i remenant el llibre del David Hita trobo la Libertad Provisional, té bona bona pinta, dels 80 i sense restaurar. Pregunta de rigor a l’Albert:

-Ei Bou, Libertad Provisional diumenge?

-La tinc feta fins al sostre... Però si vols entrem per la GAM i sortim per la Libertad Provisional, que la part de sota és expo i txunga.

-Puta mare doncs.

Diumenge a les 12 del migdia arribem Santa Cecilia. Sembla que els runners ja han fet la feina i hi trobem aparcament a la primera. Al cap d’una hora estem a peu de tàpia equipats per començar a escalar. Tota la paret de Diables per nosaltres i una altra cordada que fan la Barrufets. 

Començo jo. Inici per fissura on pots llaçar un arbre per anar seguidament cap a un pitó. Després flanqueig a l’esquerra de V+ protegit amb dos bolts per anar a buscar la reunió, parabolts amb anella i cadena, a uns 5 metres sota de l’arbre que marca la ressenya.

El segon llarg continua per fissura, combinant claus, pitons, burils i completant amb flotants. Reunió dintre d’una cova. El tercer comença amb un 7a on, només sortir de la reunió, m’abandono al noble art de l’Ae, per acabar en V de fissura de bon equipar i escalar. La part del lliure està semiequipada.

El quart llarg connecta amb les tirades d’artificial. 30 metres de V. De la reunió hi penja una corda que ha viscut èpoques millors per assegurar l’entrada ja que la roca es trenca una mica. El cinquè llarg és comú amb la Libertad provisional. Supera el primer desplom en artificial equipat per a situar-se just a sota del gran sostre. Combina parabolts amb burils, prou junts els uns dels altres. Important portar tascó petit o cordino per a llaçar un cap de buril.

El sisè llarg és el més espectacular de tots. La sensació de buit és total. Decideixo ignorar-lo. Així com la GAM fa flanqueig a l’esquerra per a sortir per la part més dèbil del sostre, la Libertad Provisional li tira pel mig del sostre, sense contemplacions ni miraments. Chapeau pels oberturistes, no em vull ni imaginar haver de fer tota la burilada... 

A partir del setè la roca canvia de bona a excel·lent. El llarg de després del sostre és molt bo, 6a de 35 metres protegit amb 7 burils. El quart buril està a l’esquerra tal i com puges. Des d’aquí s’ha de flanquejar molt a la dreta per trobar el cinquè i sisè buril. Llarg de navegar.

El darrer llarg és de 40 metres amb un pas “tonto” a la meitat de “cinquè o més”, protegit com l’anterior.

De la vuitena reunió sortir per placa de IV amb tendència a la dreta, xapar un buril i continuar per placa de III fins a arribar a una reunió de parabolts (50 metres). D’aquí al cim 20-30 metres més de III.

Als dos la via ens va agradar molt, i particularment a mi, la part de sobre del sostre. Molt recomanable. De material portàvem un joc discret de tascons, semàfor d’aliens, Camalots del 0,5 al 2 i 20 cintes, tenint en compte que a l’artificial en vam reutilitzar alguna.

Tascon Rebuffat més Tempesta Nocturna

Fa dos caps de setmana, aprofitant que dilluns era festa, vam anar amb el Ramon a terres de Ponent a trepar una mica. La idea era dissabte anar a Collegats a fer la Tascon-Rebuffat, veure la final de la copa del rei, diumenge anar a Montrebei a la Tempesta Nocturna i dilluns el que ens permetessin les forces.

Tascon Rebuffat, 250m, 6c+ (6a+ obligat)

Bona via, que discorre per diedres i fisures de bon equipar. Deixem el cotxe al parking que queda a l’esquerra de la carretera, al sortir del túnel direcció Sort. A continuació caminant per l’antiga carretera direcció La Pobla, una vegada em passat el sector de friki l’Argenteria (a la dreta), anem a buscar una tirolina de cable d’acer per creuar el riu. Interessant portar politges amples o mosquetó d’acer. Un cop creuat el riu, pujar per les canals seguint les cordes fixes que hi ha. Després, un cop s’acaben, anar amb tendència a l’esquerra, creuar un esperó bastant evident que ens dipositarà a peu de via (1h aprox). 

La via no es gaire obligada i s’equipa molt bé. A destacar l’Oftwith, que em va tocar a mi. El vaig trampejar com bonament vaig poder. Mola arribar-hi amb un C5, i un C4. A mi només em quedaven un C2 i un C3 ja que vaig gastar el C4 sortint de la R (erroooor), així que vaig haver de reutilitzar el C3 un parell de cops al llarg de l’Offtwith.

 Una vegada arribes a dalt de tot, pujar una mica (10-20 m aprox.) amb tendència a la dreta. Creuar l’esperonet i anar a buscar un ràpel de 25 metres (corda sobre bloc de roca).  Fet el ràpel, baixar caminant (25-30 m aprox.) a buscar una corda fixa que ens diposita als ràpels de la via Miquel Parra (parbolts amb anella). En 4 ràpels estem de nou al terra. Només queda desfer el camí fins la tirolina, creuar-la i cap al cotxe.  (2-3 h en total).

Tempesta Nocturna, 390m, 7A/A1 (6a/b obligat)

Que dir d’aquesta via que no s’hagi dit ja. Aquesta és la meva cinquena via a Montrebei i probablement la de més envergadura que jo hagi fet al congost. L’endemà al matí, amb moltes ganes i motivació, enfilem el camí des de l’aparcament de la Masieta on em passat la nit. En 50 min arribem a peu de via (inscripció a la paret).

Li dic al Ramon que si no li fa res ja començo jo. Ell accedeix encantat. Normalment la gent parla que si abans del bloc, que si ara sense el bloc... jo la veritat, com no l’havia escalat abans, no puc aportar més informació comparativa. A dia d’avui crec que es passa prou bé. Hi ha un pitó abans del primer parabolt que em va anar de perles per acerar. Després torna ha haver-hi un altre Ao i ja tranquilament vas a buscar dos pitons que queden a un parell de metres per sota de la primera reunió. Aquest tram en lliure deu rondar el 6b+.

A partir d’aquí la via va combinant trams de 6a-b amb trams més difícils (al voltant del 6c) que es poden fer en A0 sense problemes, de fet, jo no vaig encadenar cap per sobre de 6b.

 A destacar setè llarg. Una vegada surts d’un primer tram de 6c comença una fissura llarguíssima a equipar de 40 metres. Jo anava amb una ressenya de l’any 90 que li donava V+... No el vaig veure per enlloc. Després mirant per internet, crec que la graduació de 6b d’en Soldevila (llibre 100 millors) i del Korkuerika és mes encertada. Interessant gestionar bé els friends ja que la fissura és llarga, i quan sembla que s’acabi, continua un bon tros més.

 El llarg del pèndul potser és el més fàcil de tots. La maniobra és una mica cutre, però com tothom ho fa així, decidim no innovar. Compte amb el darrer llarg, que no regalen res. Xemeneia en oposició fins a xapar una V que et dona vidilla, per mi més 6a que V com deia la meva ressenya.

Per baixar, pujar fins a la sortida del Diedre gris, i seguir el camí bastant marcat i fitat que va directe al congost (1 hora aprox fins al cotxe). Un viot de totes, totes amb millor companyia encara!!!

De material vam portar tascons, semàfor d’aliens més camalots des del 0,5 al 4 doblant el 0,75, 1 i 2. Crec que si hi tornés també doblaria el 3. 

Cavall Bernat, Anglada-Guillamon, 200m, 7c+(V+/A2e obligat)

Després de deixar la mandra a un costat, recupero el blog que vaig començar fa just un any amb una piada del que seria gairebé el pati de casa, Montserrat,

Inicialment havia d’anar amb el Ramon i el Raimon a fer la via dels Sostres a l’Aeri, però com que a última hora es va apuntar l’Albert, i ell ja ha tatxat gairebé totes les clàssiques del massís, canvio de via sense pensar-ho.

L’Albert proposa a mode d’homenatge fer l’Anglada-Guillamon al Cavall Bernat. Mirant la piada no semblava que fos gaire cosa, V+/A2 equipat, però si l’ha triat l’Albert, no deu ser pas dolenta. Investigant per internete trobo que s’han alliberat tots els llargs, quedant en V, 6b+, 7A, 7c+ y 6c. La cosa comença a tenir mes bona pintat =).

L1: 50 metres de fisura ample on podrem llaçar 3 arbres a mode d’autoprotecció. Després, quan es posa més recte, trobes alguns burins que et donen aire. Llarg fàcil on s’ha d’escalar tranquil.

L2: 40 metres de fisura diedre. Comença en V+, on utilitzem un alien blau com a bons “cobardes” abans del primer pitó, prescindible. Després no vam utilitzar cap flotant més en tot el llarg. On es posa més “tiesu” es pot fer A1 o 6b+ en lliure. Es fa molt bé. Els dos encadenem.

L3: 25 metres. El llarg va per un diedre amb tendència a la dreta. Surt en lliure fins que caic a dues xapes de la reunió, on els peus escassegen i has de flanquejar a la dreta. Superada aquesta xapa ja es fa bé fins arribar a la reunió, en una cova sota d’un sostret, a la dreta. Cap dels dos vam encadenar, caient a la mateixa secció. El llarg es fa prou bé, sense patir gaire per les assegurances on només cal completar amb el camalot vermell. Difícil a vista, llarg guapo!!

L4: 40 metres. 7c+ o A2 equipat. Directament vam començar utilitzant el pedal i la fifi, per realitzar els últims dos metres d’entrada a la reunió en lliure, jeje. Alguns passos més llargs que altres, que t’obliguen a estirar-te sobre assegurances de tot tipus, claus, burins, spits i fins i tot un plom ja a la part final.

L5: 45 metres. 6c o A0. Inici amb flanqueig a la dreta fins a xapar el primer spit. A partir d’aquí recte amunt amb lleugera tendència a l’esquerra durant uns 35 metres fins que es converteix en IV i arribes a dalt del Cavall Bernat. Surt a vista, després de bufar una estona. Si es va en lliure, mola anar per la dreta dels spits o almenys a mi em va semblar l’itinerari més lògic.

Via molt recomanable. Nosaltres portàvem 22 cintes, semàfor d’aliens més blau, camalots des del 0,5 fins al 2 més tascons i un estrep per persona. Els tascons els vam passejar, igual que la resta de friends. Només vam fer servir el Camalot 1 (vermell) i alien blau (prescindible). 

Via Eslovena a les Grandes Jorasses 1000m ED

Més val tard que mai, i és que fa més d’un mes que vam fer la via. Tot comença amb un missatge de l’Albert on diu que desfaci tots els plans del pont de la diada, que ens anem juntament amb el Ramon a les Grandes Jorasses a fer l’Slovena. Davant d’una proposta així queda clar que vaig fer el botifler...

Teníem informació fresca gràcies al blog de l’Alfons Gastón  que l’havia feta 5 dies abans i al mail que li va contestar al Ramon amb una rapidesa espectacular. Doncs res, compra ràpida i gas cap a Chamonix on arribem el dijous al migdia. Visita ràpida a la Maison de la montagne, preparar material i cap a Montanvers, on arribem a les 15:00.

A les 20:30 arribàvem a peu de paret per preparar el vivac i fondre neu. Les vistes no podien ser més impressionants. Un petit nus se’m feia a l’estomac davant tal murallon. I el fet és que en gel és on vaig més peix, de fet era la tercera vegada que picava gel...  dels covards mai se’n va explicar res XD. 

A les 3 del matí sona el despertador, la rutina de sempre, fondre neu i menjar un entrepà. Fins les 5 no aconseguim superar la rimalla. Nosaltres vam pujar per la dreta de la via per a fer un flanqueig a l’esquerra. A partir d’aquí cap amunt. L’Albert tota l’estona de primer, s’acaba la corda i toca sortir en ensable. I així anar fent tot traient el fetge per a poder seguir-lo. Aquest home no es cansa mai!!!

El nostre objectiu era clar, arribar a dalt amb llum per a poder fer els ràpels a amb un mínim de llum.  I així va ser, després de 14 hores vam arribar a dalt amb llum però nevant... no es pot tenir tot.

A partir d’aquí comencen els ràpels de baixada per la cara sud, ara ja a Itàlia. Al tercer ràpel sens fa ja de nit, la qual cosa fa que ens estiguem molta estona per a fer els dos últims. Finalment a les 22:00 de la nit aconseguim superar la rimalla de la cara sud. Aquí ja no m’aguanto ni els pets. Fondre neu a dojo , un parell de sopinstants, un entrepa i barreta. A les 00:00 comencem a baixar direcció el refugi Boccalatte. Comencem a flipar amb les arestes de baixada i decidim encordar-nos. Una vegada ja a mitja aresta veiem que el millor hauria estat quedar-se a dormir on hem sopat. Decidim que al primer lloc mig decent farem un vivac. I així va ser a les 3:00 paravem a mitja aresta.

A les 7:30 del matí ja hi ha llum. La imatge des del sac no pot ser més espectacular amb l’integral del Peuterey al davant. Només per aquests moments ja ha valgut la pena el viatge. Capuccino, galetes i cap avall. 3 hores més tard arribem finalment a Courmayeur on agafarem el bus per creuar el túnel del Montblanc.

Ja a Chamonix anem a celebrar-ho al Pocoloco amb una hamburguesa mida Everest.

Nosaltres vam portar el semàfor d’aliens, Camalots 0,75 al 2, 3 pitons variats, i 10 cargols. Una gran via amb una gran companyia. Gràcies a l'Albert i al Ramon per portar-me a llocs així.